La Farinera: l'evolució d'un edifici emblemàtic

La Farinera des del sector de ponent de la ciutat a principis del segle XX. [Fons: Miquel S. Cañellas]

MIQUEL S. CAÑELLAS

La farinera centre d'arts visuals: desè aniversari

Desembre 2020

L’actual edifici del carrer del Bisbe Morgades de Vic, destinat a Centre d’Arts Visuals inicialment Fàbrica d’Embotits de Joan Torra, va ser projectat i bastit entre els anys 1896 i 1898 per Enric Sagnier (Barcelona 1858-1931), un dels arquitectes més prolífics i renombrats de la Catalunya de finals del XIX. La singular indústria llangonissera emplaçada en aquells moments a l’exterior de la ciutat, es va alinear geomètricament amb la primitiva Estació del ferrocarril, inaugurada pocs anys abans a la sortida de ponent, termenejant el que es coneixia llavors com a hortes i raval de sant Joan.

La Farinera, amb els magatzems annexos, pocs dies abans de la seva desconstrucció.

Aquest ampli edifici de planta rectangular amb quatre nivells d’alçada i un semisòtan, ha sofert poques modificacions des del moment de la seva construcció; en tot cas les comentarem mes endavant. Construït a gust del client  -com solia concedir sempre Sagnier, d’aquí la seva fama d’arquitecte eclèctic-  la llangonisseria es va dissenyar amb un estil clarament modernista; d’aquí els seus estucats i esgrafiats, les reixes forjades, les escultures ceràmiques i l’obra vista amb ribetejats en roig que reflexen per al·lusió alguns detalls al·legòrics, relacionats amb la indústria de l’embotit. D’una banda els petits porquets que ornamenten les baranes de les finestres, identifiquen l’edifici amb el producte de la seva producció. D’altra banda el cognom del primer propietari i industrial: Torra, quedava associat plàsticament a l’edificació a través d’alguns detalls ornamentals i estructurals que s’observaven i s’observen a simple vista: l’emmerletat que capçava els diferents nivells i escalonats de les cornises i la torre lateral, que abriga l’escala de servei i un dipòsit d’aigua al seu cimal, donen  a l’antiga llangoniseria aquesta aparença de castell medieval o torre que busca relacionar l’obra de fàbrica amb el  seu promotor i financer. 

A l’inici del segle XX, l’empresa de Joan Torra passaria a d’altres mans amb tot el que això va comportar de canvi de productivitat.  Podríem parlar d’activitats vàries que van des de la fabricació de calçat passant per la filatura i el teixit. Està completament corroborat que poc abans de convertir-se en molí de blats i farines, i durant tota la dècada dels anys vint, l’antiga llangonisseria fou l’aixopluc d’una empresa de confecció depenent dels magatzems “El Aguila” de Barcelona. Una indústria manual on hi acudien diàriament a treballar un bon estol de noies de Vic i del seu entorn rural. 

La penúltima etapa destinada a la producció de farines - d’aquí el seu nom de Farinera-, es va iniciar l’any 1930 quan l’edifici va ser adquirit per l’empresari Esteve Costa que arrancaria aqueta nova indústria de transformació del blat sota la denominació de “Farinera Sant Jordi”. Fou en aquests moments quan es van dur a terme les primeres modificacions a l’edifici; es va construir, en un annexa del mateix solar, la casa del director, la porteria i les oficines. Es varen produir altres intervencions innocentment menys oportunes per tal d’evitar mals majors (es suprimiren els merlets de les cornises de la nau pel temor a despreniments). Contrastant amb l’anterior valoració, mereix un comentari en positiu l’embelliment de la façana posterior del carrer Bisbe Morgades per mitjà d’un magnífic medalló en relleu amb la figura de Sant Jordi i el drac. Més endavant, al 1941, Manel Gausa va dissenyar el nou portal amb una tanca i reixa de ferro d’aquest mateix sector de llevant, que ja s’havia constituït de fet, en la nova entrada a la fàbrica d’ençà que l’antiga estació de tren havia estat substituïda per l’actual (any 1910) i el nou accés a les vies, es feia a través de l’amplia avinguda dedicada al poeta Verdaguer.

Les renovacions i ampliacions dels anys posteriors (anys 60-80), fan referència a la construcció de noves sitges, garatges i magatzems; però sobretot al canvi de nom empresarial dut a terme l’any 1956, quan el grup comercial en el que és van mantenir com a socis i propietaris del solar i la fàbrica els successors d’Esteve Costa, va passar a denominar-se “Farinera Catalana”, un nom i un segell que van perdurar fins la data del seu tancament el desembre de 2007. A partir d’aquest moment i després de la compra de l’immoble als seus propietaris per part de l’Ajuntament s’iniciava un debat sobre el futur d’usos de l’edifici que passava per un complex museístic, biblioteca o centre cultural.

El Grup de Defensa del Patrimoni en el seu moment va defensar  la museïtzació de l’antiga Farinera conservant in situ la seva maquinària complementant aquesta part amb un museu dedicat a l’embotit amb un restaurants de tasts adjunt a l’edifici principal. Una opció que no reuní consens entre els agents culturals del moment. Descartada també l’opció de la biblioteca popular va anar-se teixint la idea de convertir l’antiga fàbrica modernista en un  Centre d’Arts Visuals que venia a suplir les mancances de l’antiga Escola de Dibuix de Vic. Les obres s’iniciaren poc després del seu tancament i es transportà la majoria de maquinària i  antics molins a una farinera museïtzada de Barbastre (Arago). L’edifici principal es va respectar i s’anul·laren vells magatzems adjunts afegits amb el pas dels temps deixant nua la silueta de la fàbrica amb la seva elegant torre capçada amb merlets. Així és com ens ha arribat fins al dia d’avui l’antiga farinera, després de deu anys dedicada a les Arts Visuals.