Sert o no Sert


De la col·lecció de postals antigues de Vic
de la Biblioteca Pilarin Bayés.

 

«Les primeres pintures de Josep M. Sert a la Catedral de Vic, que foren destruïdes, en el curs de la revolució del 36, no aconseguiren pas tenir la unanimitat —fins i tot la unanimitat del Capítol. El canonge Collell les investivà de mala manera. Els seus versos, que circularen sota la capa, no són pas gaire coneguts. Diuen així:


Truculenta i opulenta
és la pintura d'en Sert!
Profanada Seu sagrada!
Sembla un saló de concert.

L'evangèlica escriptura
posada en caricatura
a cada plafó veieu.
Del cancell al presbiteri
tot el divinal misteri
sembla el somni d'un jueu.

Aquells rumballs de cortines
semblen talment bambolines
de tramoia teatral.
Si així decoren el sostre,
ningú dirà un parenostre
a la nostra Catedral.

La poesia no és pas gaire bona. Té una passió considerable. És típica de mossèn Collell.

Les primeres pintures de Sert foren posades a la Catedral de Vic perquè així ho cregueren convenient el bisbe Torras i Bages, el vicari general Serra Jordi (gran amic del pintor) i el senyor Cambó, que en bona part les pagà.

He sentit defensar les primeres i les segones pintures de Sert a Vic —sembla que les actuals són molt millors que les primeres— a Manuel Brunet.

—Sert comprengué —deia Brunet— la pintura que convenia a la Catedral de Vic, que no és gòtica, com són la majoria de les nostres catedrals, sinó barroca. Comprengué que s'hi havia de posar una decoració francament barroca, que és el que féu. Aquestes pintures podrien estar millor, naturalment, però almenys són adequades a l'estil de l'edifici. Atesa la ignorància immensa dels artistes del temps, el fet d'haver-se adonat de la qüestió bàsica ja és respectable. Per altra part, una cosa és pintar una Catedral i l'altra el retrat d'una persona, d'una família, fer un paisatge o una petita natura morta. Sert —i Massot, el seu practicant— s'emprengueren la feina candorosament. ¿Hi hauria hagut algú altre que hagués tingut aquesta valentia?

Brunet parlava d'aquesta manera en un moment de la seva vida en què creia que el vigatanisme és el millor que ha produït el país.

Cal posar aquestes pintures naturalment en relació amb l'obsessió del barroc recollida en el «Journal» de Gide.


Josep Pla. Notes disperses. (Volum XII de l'obra completa). 2a ed. Destino, 1981. P. 163-164.


Fotografia de Francesc Xavier Bach i Puigrefagut.

Font: Anna Puntí i Erra. Fotografia Històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (1902-1979). Col·legi Sant Miquel dels Sants: Diac, 2010.


Comentaris

Entrades populars