A l'altra banda del riu

Després de l'entrada a la ciutat pel pont romànic de Queralt (segle XI), el rei Jaume I manà d'obrar el pont del Remei, això seria al segle XIV, quan l'entrada de la ciutat a migdia s'instaurà per la part baixa de Vic, pel portal de Malloles i el carrer de la Ramada. Però el que fou l'entrada que tots hem conegut, per l'anomenada encara avui popularment carretera de Barcelona, l'hem de situar a mitjans del segle XIX amb la construcció d'un pont de tres arcades de totxana i carreus que inaugurà aquest indret coincidint (any 1848) amb la mort de Jaume Balmes, el nom del qual donà nom a l'indret d'aquest passeig al costat del pont.

Serà doncs la tercera entrada històrica de la ciutat arribant des de Barcelona.

Miquel S. Cañellas

*    *     *    *

JOSEP MARIA SOLÀ I SALA
«El prat de la Riera (V)».
Ausona. 31 de maig de 1991.
De la sèrie «Els carrers de Vic».

La Carretera de Barcelona

La història del Prat giraria, gloriosament, en torn l'eix de la carretera de Barcelona. Repassem el problema: el pont medieval de Sant Francesc o de Queralt era el que encarrilava vianants i traginers cap al camí ral a Barcelona. La voluntat de Jaume I va propiciar la segona alternativa, al capdavall del carrer de Sant Pere pel pont del Remei. El pont s'esdevenia, així, un camí allargassat i arbrat entre els dos ponts, com en el joc de l'oca. Curiosament, els consells municipals ja en tenien prou amb els dos ponts i foren els corregidors i autoritats militars qui desvetllaren la necessitat d'inventar la carretera de Barcelona actual, amb un pont a mig Prat. Era un temps sense pressa, de portal de burots, de xerrades sota els pollancres i del got a l'hostal del Remei. 

Des que es va començar a parlar del pont fins que es va acabar varen passar 25 anys! 

[...]

Es treballava en la carretera de Barcelona amb una calma desesperant. La subscripció, entre sotragueig de guerres i malvestats, entre baralles de constitucionals i absolutistes, malcontents i matiners, liberals i carlins creixia més sorneguera que els arbres del Prat. Es parlava de la carretera de Barcelona de tant en tant, com del Guadiana domèstic amb aparicions periòdiques. El problema estava en el pont. 

[...]

El Pont

El pont de la carretera de Barcelona serà com el penell dels vents dalt del campanar, com la fulla del julivert sobre el rostit: el toc final. [...] Un pont de pedra estalviaria un trenta-tres per cent del cost total i no s'hi hauria de pensar més. Res de fusta. De manera urgent es redacta un memorial pel que la ciutat es compromet a fer el pont de pedra totalment de franc...sempre, és clar, que la Diputació lliuri de dotze a catorze mil duros del remanent destinat a la construcció de la carretera.

A Barcelona troben raonables els suggeriments: arraconen la fusta per a millor menester i l'enginyer en cap de Districte, Antonio Arriete, promet el pont de pedra. El 18 d'agost del mateix any (1845) el Consell vigatà rep 290.000 rals i comencen les obres. Les dues terceres parts del cost de l'obra són pagats al contratista "en or i plata". La resta, textualment, "en calderilla".

Poc temps després el primer "birlotxo" travessa el pont de la carretera de Barcelona i els plàtans adolescents es desdibuixen entre una boira de pols ... El pont de la Calla i el pont del Remei passen a la reserva. El Prat és ja un passeig.

Les imatges pertanyen a la col·lecció de postals antigues de Vic 

de la Biblioteca Pilarin Bayés.

__________________

P.S.: En una correlació de 6 imatges podem veure l'evolució de l'entrada de Vic pel Prat de la Riera, just davant per davant del lloc que ocupa actualment la biblioteca Pilarin Bayés inaugurada el dia 7 d'octubre de 2022. Antics camps de conreu que al voltant dels anys seixanta del segle passat es convertiren en solar per a la caserna de la Guàrdia Civil destrossada per l'atemptat terrorista del 29 de maig de 1991.