Banyes i bous ( IV ): ascens i decliu

La Plaça de Toros de Vic el 1918, un any després de la seva inauguració. Foto: Arxiu Palmarola.

ALGUNES CONSIDERACIONS PRÈVIES

Les curses no agradaven pas a tothom: el bisbe Antoni Pasqual se'n queixava el 1686. Tampoc Balmes era partidari dels toros. Més endavant, el 1908, la Junta de Catalunya Vella també es mostrava en desacord amb les decisions d'un Ajuntament tauròfil que promocionava les corrides per davant d'altres iniciatives culturals en una visita a la ciutat del rei Alfons XIII.  En una d'aquelles festes  en que l'alcalde va convidar al rei desde la balcona a seguir una cursa de braus i tenint en compte que els bous estaven estabulats sota mateix del campanar  de Plaça, l'alcalde es va dirigir al rei decididament i li digué airós i convençut  "Su Majestad, aqui abajo estan las cortes "

Aquest corrent de partidaris i detractors de la tauromàquia ha arribat pràcticament fins als nostres dies, pel fet cultural que representen els "toros" associats a la "fiesta nacional ". Fa falta recordar, però, que a partir de la dècada dels setanta del segle passat, quan Vic va perdre el seu darrer referent taurí, la plaça de Toros fixa de l'any 1917, i, encara més, amb la prohibició legal de la festa decretada pel Parlament de Catalunya l'any 2010, aquesta tradició s'ha marfós barrejada amb un sentiment generalitzat d'un major respecte al benestar animal promogut pels grups animalistes. 

Miquel S. Cañellas

*  *  *

PARLEM DEL BOU ?

Parlem-ne . No hi pot faltar en unes Memories d'un noy de Vich aqueix episodi del correbou. Los meus pares , com no eren de Vich, no hi tenien pas gran afició; jo que hi so nascut, ja n'hi tenia una mica més, des de petit , perquè és impossible sustraures à la influencia del medi-ambient.  Sobre tot en aquells temps que'l corre-bou era més tipich, y's considerava com una institució tradicional propia de Vich, puix encara que Olot y Ripoll rivalisavan amb els vigatans en aficions tauròmaques , Vich gosava d'una fama especial. Aquí tot se celebrava amb bou, y de aquí ve aquella famosa quarteta : 

La crònica vigatana 

està escrita ab sanch de bou

y fets notables enclou 

del gran torero Marrana

(.....)

Lo corre-bou de Plaça jo l'he assolert encara en tota sa propia i genuina forma. Les boques dels carrers afluents al Mercadal barrades ab tanques de fusta, que per això es deia bou ab tanques , per distingir-lo de la corrrida ab torin clos; de catafals molt pochs a la part de l'ombra: lo del Ajuntament que's coneixia per unes certes catifes virolades que posavan á la barrera, lo dels Procuradors de sant Miquel; algun del Casino y particulars, y prou. Me descuydava del catafal dels soldats, que algun any se havia ensorrat pel gran pes de la tropa que s'hi enfilava.     

Lo bestiar era del pays, y aleshores se parlava tot l'any del bou del Ricart, del bou dels Sáits, y d'altres bous que manifestaven tenir un poch de geni, y que posats a la plaça, s'entretenien gratant a terra y donant de tant en tant una embranzida, ab més ganes de cercar un forat á les tanques per tornarsen a pagés, que de fer mal als ciutadans. 

( ....)

Jaume Collell i Bancells
(1846-1932)

Així com ara en les festes de Sant Miquel s'hi han introduit diversos passatemps y alguns actes de cultura; quan jo era petit , quasi be no so's parlava, fora de la festa de la Iglesia, de res mes que el bou; ja començavam pel Maig á parlar del bou, y cada setmana hi havia assaig.  (....)  Era això tan arrelat i característic de Vich, que en la meteixa comitiva dels Gegants y del alegroy  Cap-de-Llupia hi solia tambe sortit un bou de fusta, que era propietat  del Municipi, y'ns feia als noys molta basarda. 

(....)  En fi , lo crit de bou, bou, era com un crit màgich en certes circunstancies . En dies de rebombori o de bullangues populars, en aquells temps que no es coneixien els mitings, y tot se reduhia à manifestacions y  i grullos  de carrer, solien acabarse ab una aixordadora cridoria de bou, bou, bou ¡

JAUME COLLELL I BANCELLS .  Memòries d'un noy de Vich. P.E.O. 1996  (pp. 66-72)

* *  *

Els vigatans han reviscolat unes tradicions i n'han adulterades d'altres. No s'han pogut passar del «correbou», paraula que podria semblar que m'acabo d'empescar i que tanmateix es troba als programes de les festes d'antany. La gent acut com enfollida a la plaça on es corren bous, torejats per «toreros» professionals, i vaques pels aficionats. Tothom hi vol ser al mig. Tothom se sent valent. Ja des del dilluns es parla del «correbou». Les ganes de vegades no s'avenen amb l'habilitat i toro i torero no s'entenen. La rebolcada n'és el resultat. Em direu que el públic reaccionava esverant-se. Res d'això. Hi havia una cançoneta que deia «Lal·lal·lara, per què hi anaves...».

Amb tanta passió pels toros, havia de sorgir inevitablement aquí la més aferrissada reprovació, que anava des de negar la qualificació d'art al toreig, fins a les altres recusacions de tothom sabudes. Ara ni se'n parla, però un fet és evident: a la plaça de toros de Vic no hi ha espectacles taurins de categoria. El públic (tan entès, tan aficionat) no vol pagar els preus que correspondria aplicar-hi. Sense gaire soroll, el «correbou», que va morir per donar pas a les «corrides», està matant aquestes. Quan podia anar-se a la plaça a fer gatzara, la gent es movia. La «corrida» com a espectacle seriós a Vic no interessa. Aquest és el fet.

BONAVENTURA SELVA. Vigatans i vigatanisme. Selecta, 1965. P. 227.