Transports i comunicacions

TRANSPORTS I COMUNICACIONS DES DEL SEGLE XIX, per Miquel S. Cañellas

La societat des dels temps més remots ha tingut necessitat d’intercanviar productes mitjançant el comerç i el transport. L’evolució de les societats i les necessitats del dia a dia han forçat la màquina del progrés fins arribar al dia d’avui on en un món globalitzat, el transport ha passat de ser local a global. En poc més d’un segle vam viure el naixement del ferrocarril ( començaments del XIX) a l’arribada dels primers ginys de l’aviació comercial.  Entretant hem de reconèixer que en l’entretemps d’aquest dos mitjans, i encara molt més abans, des de l’antigor, l’home va utilitzar el tir d’animals per al transport comercial i per a la guerra.  

Del camí ral a la carretera nova de Barcelona  

El Vic medieval  (segles IX al XIV)  tenia la seva entrada principal pel carrer de Sant Francesc; l’antiga via romana o Stratta Francisca que passava pel mig de la Plana i s’endinsava a França pel Coll d’Ares. Disposicions reials van fer que al segle XIV es construís el pont gòtic  del Remei i canviés el traçat de l’entrada a la ciutat que va ser a partir d’aquestes moments pel portal de Malloles i el carrer de la Ramada.  

Però anem a temps més propers, abans de la circumval·lació exterior que passa per can Pamplona executada a principis dels anys cinquanta del segle passat. Ens referim  al que ha estat l’entrada de Vic pel Parc Balmes per damunt del pont de 1848 situat al Prat de la Riera. La via anomenada fins fa poc i encara coneguda com a carretera de Barcelona.

Del canal d'Urgell a la carretera de Vic 

L'agost de 1834 s'inicià la carretera de Barcelona a Vic en el primer tram, fins a Montcada. El finançament, al principi, va efectuar-se amb el fons destinat al Canal d' Urgell, una obra que feia més de dos anys que estava suspesa i per a la construcció de la qual s'havia recaptat els cabals necessaris a partir de recàrrecs sobre els consums de la ciutat d Barcelona.

 

Els impostos havien estat aplicats en l'època del comte d'Espanya, tot i que la capital era, segons s'explicava, la menys interessada en les obres del canal. La decisió de desviar fons econòmics en benefici de la carretera va ser presa per la Comisión Auxiliar de Carreteras, nomenada pel capità general de Catalunya i presidida pel governador civil, amb el convenciment que cap altra artèria presentava més utilitat per Barcelona i per bona part de la província que una carretera a Vic, que a la llarga pogués arribar fins a França per Puigcedà (AHDB,llig.859,1).

El projecte del ferrocarril

Com és sabut, la primera línia fèrria de la península fou la que anava de Barcelona a Mataró, estrenada amb tota solemnitat l'any 1848. Però les línies del ferrocarril neixen principalment lligades a la industrialització. Això passa a Anglaterra que és país pioner i sorgeix molt especialment per la necessitat d'extracció del carbó de les mines. A casa nostra no serà pas diferent; com ens diu Pere Pascual en el seu llibre  Ferrocarrils i Industrialització a Catalunya, el ferrocarril "venia a acomplir una funció prèvia: possibilitar l'entrada en explotació dels recursos minerals carbonífers que se suposava que hi havia al país"  Fruit doncs d'aquesta necessitat que ja al 1844 s'elaboren projectes per portar a terme la línia de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, a fi efecte d'explotar el carbó de les mines d'Ogassa i Surroca. La realitat però és que el material era ple d'impureses i el seu potencial va resultar molt inferior al que s'havia predit. A la llarga la línia reexportava el carbó des del port de Barcelona procedent d'Anglaterra que era més barat i de millor qualitat.

El cas de Vic

Amb l'estrena de la línia fèrria i l'obertura de l'edifici de la primera estació, estrenada amb gran solemnitat el dia 8 de juliol de 1875, començava sens dubte per a la ciutat una nova època. El primer projecte aprovat el 1862 s'havia ajornat per fallida o desinterès de les companyies (fins a tres diferents) que projectaven una línia de tren  per donar sortida  al mineral de carbó de les mines d'Oga-ssa  i per rendibilitzar el transport de les manufactures industrials de la riba del Ter.

La represa  del projecte de la línia Granollers-Vic-Sant Joan fou possible gràcies a la iniciativa de l'empresari barceloní Fèlix Macià Bonaplata, que finalment s'arruïnà per culpa de la baixa rendibilitat de l'explotació del mineral. Tanmateix , el ferrocarril ja era un fet . 

Malgrat l'impuls de modernitat amb la consegüent represa econòmica que el ferrocarril suposava per a la ciutat, aquest traçat per Vic no va estar exempt de polèmica .  El seu traçat, que inicialment havia de passar per la plaça dels Caputxins, va ser contestat per un gran nombre de comerciants, botiguers  i transportistes i d'altres ciutadans  que creien que el nou invent els faria competència deslleial i rebentaria els mercats. Davant d'aquesta pressió, l'Ajuntament es decantà per un projecte alternatiu a ponent de la ciutat, on finalment es van fixar les vies  i on es va construir la primera estació ferroviària, no gaires metres més al sud de l'actual. En aquest cas, l'estació i el traçat de la via actuaren d'incentiu  en l'expansió futura d'aquest sector de la ciutat.   

Transportistes a Vic (Transcripció d'una conversa amb Quimet Font)

Flirtejant amb el ferrocarril, als anys trenta, quaranta del segle passat només hi havia dos transportistes a Vic que feien el recorregut diàriament fins a la ciutat Comtal es tracta d'en Balaguer i d'en Surinyach que perdurà fins ben entrats els anys setanta al sector de dalt de la Rambla del Passeig. 

Més endavant a la plaça dels Màrtirs s'hi va afegir en Balaguer que més tard es va ajuntar amb en Masdeu i aquest amb un soci de l' Esquirol; una empresa que més endavant va derivar en la que avui encara coneixem com a  Victransa.

Fins aquí hem parlat del transport interurbà, però a l'interior de la ciutat a banda de molts petits transportistes esparsos pels carrers itinerants hi havia dues empreses de solvència: en Barnoles, amb seu al carrer de Sant Pau i en Romà que tenia el seu local a l'actual carrer Dr. Junyent. 

Al principi contactaven amb el transport ferroviari per mitjà de dos o tres carruatges tirats per cavalls  (és el que s'anomenava el tir a sang). També feien els transports interiors procedent de Barcelona, que arribaven en camió, i que per dintre la ciutat van seguir tirats a sang fins ben entrats els anys 45-48.

Tant en Romà  com en Barnoles eren els responsables d'anar als molls de càrrega de l'Estació per tal de recollir la paqueteria, sàrries de carbó i fins i tot maquinària agrícola que distribuïen per la ciutat ja que molta mercaderia venia en tren.  

 

Horaris de transport de la comarca. Revista La Patria, 1871.